Mostrando entradas con la etiqueta La Odisea del Cuentista. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta La Odisea del Cuentista. Mostrar todas las entradas

martes, 13 de julio de 2021

Reseña breve de “El Fantasma de Anya”, de Vera Brosgol

 




TÍTULO: El Fantasma de Anya

AUTORA E ILUSTRADORA: Vera Brosgol

EDITORIAL: Astronave

 

SINOPSIS

Anya tiene problemas. No es la chica más popular del instituto. Su apellido ruso es impronunciable. Le sobran un par de kilitos. Está colada por el capitán del equipo de baloncesto... y encima ahora ha caído en un agujero donde hay un esqueleto humano. ¡Qué miedo! Pero en ese agujero conocerá a Emily, una niña fantasma que se convertirá en su mejor amiga y la ayudará a triunfar en el instituto. Claro que... los fantasmas tienen secretos, y el de Emily puede ser terrorífico...

https://www.editorialastronave.com/item/es/272-el-fantasma-de-anya

 


OPINIÓN

El Fantasma de Anya es una novela gráfica que trata la muerte, el amor obsesivo, la pertenencia y la familia, la amistad y la popularidad, la autoestima y el desprecio por el propio cuerpo, todos ellos temas interesantes y muy importantes en la adolescencia, ese momento en que todos buscamos cuál es nuestro lugar en el mundo y quiénes somos en realidad, más allá de quiénes son nuestros padres y antepasados.

Anya es una joven rusa afincada en Nueva Inglaterra que asiste a clase en una escuela privada donde sus únicos amigos son una irlandesa deslenguada y un empollón de procedencia rusa, como ella. Sus diferencias la hacen buscar encajar como sea y querer ser como la mayoría, por lo que se pone a dieta, no soporta las costumbres de su familia y se enamora del típico deportista con novia rubia y popular.


Pero todo cambia el día en que Anya cae a un pozo en un parque y allí encuentra un esqueleto que lleva más de 90 años en sus profundidades. Descubrirá horrorizada que no está sola en la oscuridad, una joven está allí atrapada con ella. Y de pronto las cosas tomarán un rumbo distinto en su vida y en su manera de entender el mundo.

Las ilustraciones son expresivas y narrativas, y el texto y diálogos son accesibles y creíbles, con personajes profundos y con trasfondo que evolucionan durante sus páginas.

Una historia de misterio que recomiendo a todos aquellos que quieran disfrutar de una buena novela gráfica y descubrir a la autora, pero especialmente para jóvenes (+16), pues es de ágil lectura y engancha que no veas.

Isabel del Río, Abril 2021

http://www.laodiseadelcuentista.blogspot.com

miércoles, 21 de octubre de 2020

Reseña de HEX, de Thomas Olde Heuvelt

  



TÍTULO: HEX

AUTOR: Thomas Olde Heuvelt

TRADUCCIÓN: Ana Isabel Sánchez

EDITORIAL: Nocturna Ediciones

 

SINOPSIS

Bienvenido a Black Spring, una población pintoresca con un macabro secreto: una mujer recorre las calles con la boca y los ojos cosidos, entra en los hogares y espía a la gente mientras duerme.

La llaman la Bruja de Black Rock.

Los vecinos se han acostumbrado tanto a su presencia que a veces se les olvida lo que ocurrirá si algún día abre los ojos. Para protegerse de curiosos, los fundadores de Black Spring han instalado equipos de vigilancia con los que mantienen la zona en cuarentena. Hasta que unos adolescentes, hartos de su aislamiento, deciden saltarse las normas y convertir la maldición en una experiencia viral.

Nadie se imagina la siniestra pesadilla que entonces los aguarda.

https://www.nocturnaediciones.com/libro/229/hex

 

OPINIÓN

Más allá de la historia de un pueblo maldito, acosado durante más de trescientos años por el espectro físico y mutilado de una bruja, HEX nos habla de la maldad inherente al espíritu humana, del miedo y del morbo, de cómo puede llegar a comportarse la gente cuando se siente atrapada y acosada, cómo las personas que conocemos de toda la vida pueden no sólo aceptar, sino participar, en decisiones y acciones terribles.

"Esto es lo único que se necesita para que la gente se hunda en la locura: una noche a solas con ellos mismos y lo que más temen. "

Durante la lectura nos preguntamos quién es el verdadero monstruo pues, sin tener en cuenta a los hombres y mujeres que torturaron y sometieron a juicio a la supuesta bruja en su momento, los habitantes actuales del pueblo no sólo la temen, sino veneran su imagen de una manera morbosa y amorfa. La maldad y la bondad, la crueldad que deviene en verdaderos demonios, la diferencia entre lo que es y lo que creemos (y queremos creer), se difuminan en una novela que mezcla thriller y terror con toques sugestivos.

Un pageturner repleto de imágenes truculentas y viscerales, así como de crueldad humana, con un mensaje muy claro que debería calarnos a todos.

 

Isabel del Río, Julio 2020

http://www.laodiseadelcuentista.blogspot.com

miércoles, 7 de octubre de 2020

Reseña de “La vida verdadera”, de Adeline Dieudonné




TÍTULO: La vida verdadera

AUTOR: Adeline Dieudonné

EDITORIAL: Salamandra

 

SINOPSIS

Una novela ácida e intensa. Un relato perspicaz, agudo y sorprendente.

Una niña sin nombre, protagonista de La vida verdadera, sobrevive con su familia en un suburbio de la década de 1970 conocido como el Demo. Su día a día transcurre con el continuo temor a los accesos de ira del padre, un hombre inmenso, un poderoso depredador que dedica su tiempo a tres pasiones: la caza, la televisión y el whisky.

Sintiéndose apoyada únicamente por su hermano, la joven invierte toda su energía en la imaginación para aligerar el peso de esta vida amarga. Sin embargo, su existencia dará un vuelco cuando un brutal accidente destruya su mundo y ya nada vuelva a ser lo mismo.

 

OPINIÓN

Una mala infancia puede destruirte, convertirte en el monstruo que te aterrorizó de niño, transformarte en un muerto en vida o impulsarte a sobrevivir, a ser ALGO donde se suponía que debías desaparecer.

"Los cuentos sirven para meter dentro las cosas que nos dan miedo, así nos aseguramos de que no sucedan en la vida verdadera".

La vida verdadera nos habla de todas estas opciones desde la visión de una niña que, a partir de un terrible accidente, presencia cómo se marchita y la abandona lo único que apreciaba en la vida.

"Aquella risa que estaba en todo y por todas partes, igual que la fuerza de la que emanaba, y que podía encontrarme en cualquier lugar, sin posibilidad de esconderme. Y si no puedo esconderme, nada existe, salvo la sangre y el terror".

El amor, la violencia, la fidelidad, la crueldad… son parte de estas páginas y, más allá de las escenas que te revuelven las tripas o te mantienen en vilo, incluso de aquellos momentos en que contienes las lágrimas, lo que más me ha tocado ha sido su grito a la esperanza, al seguir adelante y luchar por esa “vida verdadera”, aquella que sabemos nos merecemos.

"Ya lo aprenderéis. Hay gente que vive para oscurecer el cielo, para quitaros la alegría, para sentarse en vuestros hombros y que no podáis volar."

Dieudonné ha creado una novela que te hace viajar en una montaña rusa emocional, con un panorama desolador en el que tiene cabida lo más crudo y lo más inocente, con una protagonista fuerte, dulce e independiente.

Mención especial a los capítulos sobre física cuántica y a la crítica visceral en contra del maltrato y la violencia, tanto de género como infantil.

Un libro altamente recomendable que voy a releer en breve.

  

Isabel del Río, Marzo 2020

http://www.laodiseadelcuentista.blogspot.com

miércoles, 1 de julio de 2020

Ressenya de EL TEST, de Sylvain Neuvel



Títol: El Test
AUTOR: Sylvain Neuvel
TRADUCCIÓ: Marina Espasa
ART: Oriol Malet
EDITORIAL: Mai Més Llibres

SINOPSI
La Gran Bretanya, en un futur no gaire llunyà. L’Idir passa el Test de Ciutadania Britànica. Vol que la seva família pertanyi a algun lloc.
Vint-i-cinc preguntes per determinar el seu destí.
Vint-i-cinc oportunitats per impressionar.
El desenvolupament del test pateix un gir inesperat i tràgic i a l’Idir se li concedeix el poder de decidir sobre la vida i la mort.
Com valores una vida quan tot el que tens a mà és una resposta múltiple?

OPINIÓ
Ens creiem sans i estalvis, o això ens volen fer pensar, però hi ha persones que lluiten i fugen sense descans, no per drets o llibertats, sinó per salvar la vida, la seva i la dels que estimen.
Què faríem en aquesta situació per aconseguir una nova llar per a la nostra família? Per retrobar la seguretat que ens va ser arrabassada?
A vegades, ens emmirallem i potser no reconeixem el reflex, a vegades prenem decisions, diem o pensem coses que ni tan sols sabíem que hi eren dins nostre… Ens coneixem de debò? Quins son els nostres prejudicis? Som equitatius? Tractem a tothom per igual? Com ens comportaríem en una situació d’alt risc i/o d'exclusió? I en una de vital? Seríem uns herois? I, en definitiva, què vol dir ser un heroi?
Tot això m'està fent pensar EL TEST, però la història va més enllà de la sinopsi i és tan propera i real que et posa a la pell i a les decisions del protagonista, perquè nosaltres què faríem?
Una nouvellet de principi senzill, gir sorprenent i final colpidor. Una història que ens mostra, novament, com els governs utilitzen el poder que tenen sobre nosaltres. Ciència-ficció i distòpia tan propera que no seria gens estrany que s’estigués posant a la pràctica.
Sincerament, les últimes línies et deixen el cor capgirat.
Recomanat a tota mena de lectors, és com un capítol de BlackMirror.

Isabel del Río, Gener 2020

jueves, 4 de junio de 2020

Reseña de “Las Furias”, de Katie Lowe



Título: Las Furias
Autor: Katie Lowe
Traducción: Virginia Maza
Editorial: Siruela

SINOPSIS
En 1998, una chica de dieciséis años —vestida de blanco y meciéndose en un columpio— aparece muerta en el elitista colegio femenino Elm Hollow, emplazado en una pequeña localidad costera con un tenebroso pasado vinculado a los procesos por brujería del siglo XVII.
Un año antes, tras la muerte de su padre y su hermana en un trágico accidente, Violet comienza sus estudios en la prestigiosa institución, donde enseguida se siente fascinada por tres de sus compañeras y por su carismática y misteriosa profesora de arte, quien la invita a formar parte de un selecto y secreto grupo de clases sobre mitología. Muy pronto, la figura de las furias, divinidades romanas de la venganza, empieza a ejercer tal magnetismo sobre las adolescentes que estas se ven arrastradas sin control hacia su lado más oscuro. ¿Hasta dónde llegarán para protegerse mutuamente... o para destruirse?
Con su impecable dosificación del suspense, el estremecedor de­but de Katie Lowe desarrolla una adictiva historia en la que la novela de iniciación y sus ritos de paso conjugan con el mejor thriller.

OPINIÓN
Este libro cayó en mis manos con el lema “es la nueva Shirley Jackson”, así que no pude evitar lanzarme a por él y si, por respeto a la verdad, he de decir que no se parece a la autora mencionada más arriba, también he de confesar que me ha enganchado y me ha sorprendido el final.
Lowe juega con las brujas y el misterio, pero no tiene el tono de Shirley Jackson, ni lo trata en torno a los mismos aspectos, ni siquiera la crítica social —que esta obra también tiene a raudales— es la misma; tampoco son autoras del mismo tiempo, por lo que el espíritu de su época se deja entrever en su narrativa.
Pero no parecerse a Shirley no le resta valor, pues tiene su propia voz, su propia manera de ver la magia y el terror que preexiste en la realidad cotidiana, y sus propias reivindicaciones.
En especial me ha encantado su forma de documentar al lector sobre la brujería y el poder innato de las mujeres, esa fuerza más visceral que aparece cuando reclamamos venganza o justicia, ya sea por nosotras o por nuestras amigas; por nuestro akelarre. La mujer como bruja, como diosa, como demonio, como víctima y como agresora.
«Les enseñaré todo lo que sé y todo lo que mis predecesoras han sabido: la fuerza de las mujeres llevadas por la ira, los destinos que tenemos reservados y las furias que poseemos. Les ayudaré a desplegar las alar y a sacarles los ojos a los que nos miren; les enseñaré a quemar con fuego justo y a purificar el mundo a través del conocimiento. Les hablaré de belleza, venganza, locura y muerte, y si lo calcinan todo y vuelven a empezar, cuanto más, mejor.»
Su forma de iniciar, así como el tono de sus musas, me ha recordado a Las Vírgenes Suicidas; las protagonistas y sus primeros cameos con la brujería me han llevado de cabeza a la película Jóvenes y Brujas; y la relación de la protagonista y Robin me hacía volver una y otra vez —con imágenes y frases— al videojuego Life Is Strange. Pero más allá de estos toques, que le han dado color y rostro a personajes y escenas, las cuatro jóvenes, sus situaciones personales y a las que se ven abocadas, son todo un misterio que deberéis descubrir.
¿Creéis en la magia y la brujería? ¿Pensáis que las Furias pueden acudir ante vuestro grito de venganza? O, como Violet —la protagonista—, ¿pensáis que todo es fruto de la imaginación híper-excitada de la infancia y la adolescencia, un mundo con leyes propias que determinan los sucesos en torno a tus propias creencias? Ya me diréis que opináis del final de la lectura.
Recomendado a l@s que busquen un thriller diferente, a l@s amantes de las brujas y aquell@s que disfruten de una historia de adolescentes con muy mal leche.

Isabel del Río, Enero 2020

jueves, 28 de mayo de 2020

Reseña de “Los fantasmas favoritos de Roald Dahl”


TÍTULO: Los fantasmas favoritos de Roald Dahl
AUTOR: VVAA
TRADUCTOR: Regina López Muñoz
ARTE: Roxanna Bikadoroff
EDICIÓN a cargo de Roald Dahl
EDITORIAL: Blackie Books

SINOPSIS
«Las buenas historias de fantasmas, al igual que los buenos libros infantiles, son tremendamente complicadas de escribir. Yo mismo soy escritor de relatos, y aunque llevo cuarenta y cinco años ejerciendo y siempre he deseado escribir una sola historia de fantasmas decente, nunca he logrado sacarla adelante. Y bien sabe Dios que lo he intentado. En una ocasión creí que lo había conseguido. Fue con un cuento que ahora se titula «La patrona». Pero cuando lo terminé y lo examiné detenidamente, comprendí que no era lo bastante bueno. No lo había logrado. Yo no tenía ese don, y punto. Así que al final cambié el final y lo transformé en una historia de no fantasmas. Desde 1958, año en que llevé a cabo mi investigación sobre las historias de fantasmas, he seguido leyendo todas las nuevas que han ido llegando hasta mí. Puede que se me hayan escapado una o dos, pero nada de lo que yo haya visto publicado desde entonces se ha acercado siquiera al nivel del selecto grupo de este libro. Espero que estas historias de fantasmas les resulten espeluznantes. Que les den escalofríos y perturben sus pensamientos. Fueron escritas precisamente con ese objetivo.»

OPINIÓN
Siempre me han gustado las historias de fantasmas. De hecho, es lo primero que escribí de niña, relatos cortos que me parecían aterradores, algunos de los cuáles guardo en hojas gastadas, amarillas y escritas a máquina.
Roald Dahl se ha convertido en uno de mis escritores de referencia. Creativo e irónico, con ese punto oscuro que se destila en los juegos de la infancia.
El libro que tenemos entre manos es una antología de relatos de fantasmas seleccionados por Roald Dahl y, en la introducción, es él mismo quien nos explica cómo fue el proceso.
Algunos de los relatos presentes en el volumen ya los había leído y releído en mi adolescencia, pero me ha encantado volver a ellos. Otros, en cambio, han sido deliciosos y escalofriantes de descubrir.
Más Tarde, de Edith Wharton, por ejemplo, es un relato que me habían recomendado en varias ocasiones, pero no había llegado a mis manos hasta esta antología y he de decir que es uno de mis preferidos del libro. Y La litera de arriba, de F. Marion Crawford, por el contrario, es uno de esos cuentos de miedo que había escuchado en mil versiones de niña y había leído en la adolescencia.
«Para el carro, pensé. ¿Qué está pasando aquí? ¡Todas las historias estaban escritas por mujeres! Extraordinaria coincidencia. Empecé a plantearme si las buenas historias de fantasmas, las buenas de verdad, no serían dominio exclusivo de las mujeres. ¿Eran quizá más sensibles que los varones en esa pequeña y delicada parcela? Empezaba a dar esa impresión.»
Sin duda, una antología más que recomendada para los amantes de las historias de fantasmas, de lo misterioso y que nos permite conocer un poco mejor a Roald Dahl.

Isabel del Río
Octubre 2019

miércoles, 11 de marzo de 2020

ENTREVISTA a les editores de la xerrada: Un nou món és possible

Com deia en anteriors entrevistes, vivim un moment molt interessant al món de la literatura, petites editorials, liderades per amants de la literatura de gènere, rescaten obres clàssiques i donen veu a noves veus de gènere.
Tot i això, parlant amb l’Alícia (de SECC), ens vam adonar que quan anàvem a xerrades i taules de gènere només hi havia homes! Cóm és possible amb les editores que tenim tan a tocar?! D’aquí va néixer la taula rodona que vam celebrar dissabte 15 de febrer a la llibreria La Font de Mimir i aquesta entrevista vol reflectir, breument, la filosofia e idees d’aquestes quatre editores.


MAI MÉS és un editorial especialitzada en la ficció de gèneres fantàstics en català. Els dos primers llibres del segell —Alba i El rastre del Llamp— van veure la llum el passat mes de juny de 2019 i ja està a punt per publicar el sisè títol.
Judit Terradellas (La Bisbal d'Empordà, 1977) és editora a Mai Més. Llicenciada en Humanitats (UAB) i Màster en edició (UPF), fa 14 anys que treballa en el món dels llibres.
Link entrevista als editors de Mai Més Llibres:

RAIG VERD editorial de novel·la, gènere i assaig, en castellà o català.
Laura Huerga, Editora de Raig Verd, ha coescrit amb Blanca Busquets, Tu, calla! un llibre sobre el dret a la llibertat d'expressió i el dret a la llibertat de manifestació.
Link entrevista a l’editora de Raig Verd:

SECC editorial de gènere en català, especialment relat, amb autors autòctons i traduïts.
Alícia Gili Abad (Terrassa, 1966) Medievalista especialitzada en ­Història d’Àfrica i escriptora, és hospitalenca d’adopció i els ­darrers anys fa vida entre aquesta ciutat i Granyena de les ­Garrigues, on ha escrit la majoria de les seves novel·les. Editora a Edicions Secc i dona per tot forma part del petit col·lectiu d'escriptores del fantàstic Concili Fetiller.

HERMENAUTE editorial especialitzada en gènere i assaig, en castellà i català
Marta Torres, periodista a mitjans escrits i radiofònics, especialitzada en antropologia urbana, ciència, tecnologia i cinema. Fundadora de Bdebarna, un web que reuneix exploradors de la ciutat de Barcelona i que porta recopilades més de 2.300 històries sobre la ciutat. Col·laboradora al mitjà cinematogràfic Judexfanzine.net i coeditora a Editorial Hermenaute.

ENTREVISTA

D'on va sorgir la idea de les vostres editorials?
A. Omplir un buit, que com lectora  i com escriptora, no trobava, editorials dedicades al fantàstic, amb autors i autores de casa nostra i potenciant el nostre propi tradicionari i els nostres propis referents.
M. Sempre hem escrit tant la meva parella com jo i imagino que necessitàvem expandir-nos… a més del somni de viure del que t’agrada.
J. Després de molts anys treballant junts en el món editorial fa dos anys ens vam decidir a emprendre aquesta nova odissea que és Mai Més. Com a lectors de gènere sempre ens preguntàvem per les absències de moltes traduccions en el fantàstic català. Així que vam dir «I si ens hi posem?!?!»

Quina és la seva filosofia?
M. Fer coses noves, no quedar-se en la superfície. Hermenaute vindria a significar navegants del desconegut.
J. Volem publicar llibres inèdits en català que des dels gèneres especulatius qüestionin el nostre present.  A més a més, posem un èmfasi especial en la publicació d’autores per tal de col·laborar en reparar un greuge històric.

Per què gènere? Per què en català/castellà?
A. Gènere, perquè és una forma alternativa d'explicar la realitat que sovint camina pels marges i escapa de les fronteres marcades i les tanques, català, sempre en qualsevol aspecte de la vida, femenina, sempre en qualsevol aspecte de la vida, perquè  cal. Les veus, siguin quines siguin, que costen de sentir, cal donar-los sempre altaveus.
M. Vam començar editant gènere i ara més aviat en fem reflexió, ja que estem tendint cap a l’assaig. Cosa no massa rara donat que també som crítics de cinema. El gènere, si és capaç de transgredir-se, explica millor el món que la literatura realista. També té un punt de joc que l’acosta a la literatura popular. El gènere, per tant, ens permet explicar millor el món, jugar, viure aventures i fer-ho de manera planera i divertida. Sobre l’idioma, ara mateix hem decidit fer ficció majoritàriament en català. Tenim pendent l’assaig, però serà difícil. No hi ha tradició de llibres de crítica de cinema en català, per exemple. Podria ser el proper repte.
J. Els gèneres fantàstics amb el seu distanciament de la realitat sovint permeten una profunda reflexió i conscienciació del nostre futur i el present més immediat. Ens allunyen del món real per convidar-nos a noves anàlisis i apreciacions. I com comentava, en català hi ha molts buits pel que fa a aquesta literatura.
L. A Raig Verd hem fet gènere des del principi, si bé és veritat que hi ha una voluntat clara de visibilitzar-ho a partir de ELS DESPOSSEÏTS, d'Úrsula K. Le Guin. Però només començar amb l'editorial ja tenim aquella fantàstica nouvelle de Víctor Sabaté, El jove Nathalie Hathorne, i obres com les distopies El vigilant de Peter Terrin (belga), Ciutat de Bohane de Kevin Barry (irlandesa) o El defecte de Magdalena Tulli  (polonesa), que ens apropen la literatura distòpica d’eEuropa. També hem publicat Històries inversemblants, en general de l'artista incomparable Alasdair Gray. O l'homenatge a Dràcula de l'anònim Stalker, En aquell del brillen estels desconeguts. Així que sempre hem fet gènere i sempre l'hem fet en català, perquè com diu Ngugi wa Thiong'o, la llengua és un camp de batalla. Per poder tenir una llengua sana, necessitem llibres en català, sense llibres en català, no tindrem parlants en català. I veus femenines en fem igual que en fem de masculines, perquè la representació del món hauria de ser equivalent a la seva composició.


Què aporten les veus femenines al gènere? I la vostra pròpia veu com a dona?
M. Als anys 70 les autores aportaven una visió alternativa a la narració dominant, un interrogant al que es feia de manera acrítica. Ara crec que ja toca construir narratives noves enlloc de criticar les antigues. També es feina de la ciència ficció com a gènere, crec. Construir realitats lingüístiques noves. La feina d’una editora és la mateixa, amb l’avantatge de que pots decidir què es publica i com es publica: tenim en compte el llenguatge inclusiu? Quines il·lustracions fem servir? Com corregim el text? Fins a quin punt modifiquem el text original? Fem edicions netes o posem les coses en context? És diferent editar La guerra dels mons de forma tradicional o en una edició comentada, per exemple.
J. Pensem que la paraula és una eina contra l’oblit. Publicar autores és fer visibles i manifestar les desigualtats en perspectiva de gènere a la nostra societat. I en el fantàstic sovint a través de ginotopies o distopies aquestes autores posen en evidència l’agenda pendent del patriarcat. Penso que la meva aportació és molt insignificant... Les veus que parlen són les de les autores...I si més no, no és tant  com a dona, sinó d’aproximació a la realitat des del punt de vista feminista.

Com afronteu la traducció? Anècdotes.
A. Nosaltres, tot i que traduïm, en alguns casos, de fet apostem més per les autores i autors locals,  tot i així, portem ja a coll la traducció de diferents relats de diferents autors, que  l'Edgar Cotes, i sovint el que més problemes comporta és trobar  bones equivalències  en relats en altres idiomes on es parla de personatges no binaris per la manca que hi ha de l'ús del llenguatge no binari en la nostra literatura.
M. Amb molta paciència, al traductor li cal temps per trobar la veu de l’autor.
J. A Mai Més, com a editors fins ara ens hem dedicat exclusivament a la publicació de traduccions al català. Valorem moltíssim la tasca del nostre equip de traductors i traductores... sense ells no podríem existir! És un dels temes que ens preocupa més i que cuidem més... amb la col·laboració de les correctores i galeradistes. Sovint sorgeixen discussions sobre quin terme és el més adequat per a... i anem a dormir amb paraules que ens rondem pel cap. Sovint ens treu la son.
L. La traducció l'afrontem amb molt de carinyo i cura.  En casos com el de Le Guin, on inventa paraules, necessitem certa creativitat i un alt grau de complicitat amb els nostres traductors.
No han passat per alt tampoc els fils de traducció on la Blanca Busquets exposa les diferents curiositats amb què s'hi ha trobat, però tampoc aquells on hem exposat dubtes o preguntes, com la de xuclar les dents o la del responible.

Creieu que encara hi ha poca representació femenina a la literatura? I al gènere? Com ho veieu això als llibres recomanats a les escoles, al jovent?
A. Penso que sovint es pensa amb veu d'home, que es recomana amb veu d'home i que quan  es pensa amb dones, és com en aquesta taula, cal buscar-les, cal fer paritat, cal fer números, perquè no és una cosa que culturalment estigui normalitzat. Ningú  posa  en dubte que Asimov, Bradbury o...  per dir un és un dels grans del gènere, són clàssics prou...  però cal reivindicar, cal recomanar, cal  fer taules, per parlar d'Úrsula K. Le Guine o Joanna Russ.
M. Es poden recomanar llibres, però el camí l’ha de fer cadascú… Això sí, és necessari que els llibres siguin visibles i es puguin trobar. Tampoc podem obviar el paper del còmic en tot això, ja que és una bona manera d’enganxar públics nous.
J. A la literatura en general les dones han anat guanyant moltes posicions en els últims anys, tot i que penso que no hi ha una igualtat en molts aspectes. En el gènere hi ha hagut un dèficit històric i en català crec que encara més pronunciat. M’agradaria pensar que a les escoles es treballa per la vestibulització de les dones escriptores... però crec que encara queda molt camí...

Aquest pas, publicar veus femenines i des de el punt de vista d’editores, creieu que és part d’un canvi, d’un pas, més gran?
A. Publicar, escriptores, il·lustradores, traductores, correctores, el mon editorial és gran, el que cal es que hagin veus  en tots els estrats, que el prisma, la mirada, compartida d'homes i dones sigui des de tots els angles, no només d'escriptores.
M. Absolutament.
J. Creiem que respon a una necessitat, un imprescindible per poder tirar endavant cap a la nostra lluita per la igualtat.
L. Entenc que el canvi forma part d'una cosa més gran que espero sigui un canvi de paradigma. Primer, entendre que home i dona no són iguals. Segon, que els feminismes son una lluita contra les diferents formes d’explotació del capitalisme (dels cossos, dels recursos, de les persones, de la natura). Publicar més dones només forma part d'un canvi molt més gran, el de la justícia social.

Què hi te a veure això amb el capitalisme?
A. Capitalismes actualment és un braç armat econòmicament del patriarcat existent, el domini i l'abús de les persones, de les dones, s'exerceix a través de les polítiques mercantilistes i neoliberals, el fantàstic transgredeix les normes del capitalisme, les desvirtua, les critica, les deforma, i intenta trobar escletxes per on les persones puguem trobar nous camins. Si els trobarem o no està a les nostres mans.
M. Totes les formes de relacionar-nos amb el món humanes són depredadores, el capitalisme, el feudalisme i l’esclavisme clàssic… digue’m que s’ha de posar en dubte sempre la forma de dominació de l’època que t’ha tocat viure, que ara mateix està canviant, atenció, del capitalisme cap a una altre cosa pitjor, em temo. Una manera d’oposar-se és discutir la narració dominant, que pot anar, per exemple, en proposar formes de col·laboració enlloc de competició. Aquesta xerrada entre editorials «competidores» n’és un bon exemple.
J. El capitalisme ha donat el poder als homes blancs i rics. Sabem que això no està funcionant bé per a tots, sinó només per una minoria. Ja fa massa temps que com a societat tenim pendents el benestar de la resta d’humanitat.

Com hi podem lluitar? Canviarà? Com veieu el futur d’aquí 5-10 anys? I el sector editorial?
A. Llegir/ pensar/ fer, optimistes no som, i de fet,  moltes de les històries que ens arriben a les mans, son distòpies d'aquestes que fan por, perquè realment sembla que la secció de CIFI hagi arribat a la prestatgeria de la realitat... i hi ha coses que fan molta por, però precisament, el que ha fet sempre, i el que ha donat por sempre del fantàstic és el tarannà crític, i de denúncia, i això és el que des del sector editorial podem fer, posar, veu, donar altaveus, i ajudar a denunciar, criticar, i llegir, pensar, fer...
M. En aquest sentit, no sé si hem pensat mai que d’aquí uns anys tot serà més difícil: potser no tindrem accés al paper, per massa car, i a una bona distribució, per la pujada del preu del petroli i l’emergència climàtica. Haurem de col·laborar més, sens dubte.
J. Hi podem lluitar de moltes maneres en la nostra quotidianitat, la política és un acte diari, no d’un sol dia.. Els pronòstics sobre el possible canvi, com serà el futur i el sector editorial volem afrontar-los de manera positiva. No volem que moltes distopies es facin reals... Però no n’estem del tot segurs, sovint també ens atrapen els monstres...
L. Lluitem en el desenvolupament del pensament crític,  com deia Le Guin, hem d'imaginar nous mons possibles, alternatives al capitalisme, que ara sembla que no són possibles. Els llibres ens poden oferir aquestes eines però el canvi ha d'estar en nosaltres. Les editorials serem el que vulguem com a lectors, en la llengua que vulguem com a lectors, depenent de si som més exigents, conformistes o curiosos.

Sou editorials independents, algunes molt noves, però teniu els vostres fans i lectors. Com ha estat la vostra experiència?
A. Nosaltres som molt petits, però creiem en el que fem perquè pensem que cal, que és necessari, no sabem quan durarem, portem tres anys, i sembla que siguem vells, que tinguem ja un bagatge a sobre... no creixerem gaire mai, perquè les nostres aspiracions, algú ens ho va dir ja amb el primer dia, són molt suïcides, i no tenen gaire opcions de prosperar, recuperar el nostre tradicionari, fer un fantàstic de referència en català, recuperar clàssics en català que mai no han estat traduïts o llargament descatalogats. Ens agrada els que ens varen dir un cop un fan, de la nostra petita col·lecció jove, sou al llibre jove, el que un dia fou el 3XL!  Els nostres fans no són nombrosos, però els que tenim els estimem molt!
M. És agradable quan toques la tecla justa, ens ha passat amb els llibres de cinema, per exemple. També hem volgut ser curosos amb la selecció que fem dels llibres en català. Crec que tenim fama d’editorial peculiar que no té por a publicar coses «rares».
J. Ens sentim molt ben acompanyats en aquest viatge que acabem de començar amb Mai Més i molt agraïts a tots aquells qui ho fan possible.

Podeu parlar-nos dels vostres nous projectes?
A. Ben aviat tindrem novetats del Concili Fetiller, fetilleres i fetillers, aquests cop convertits ens cartògrafs que han sortit de la terra a cercar nous llocs i noves formes de vida... Això està ben apunt d'arribar... si les portes estel·lars no fallen a finals de mes.
M. Assaig en català. Estem a punt.
J. La mestra del te i la investigadora. Recull de relats de l’univers Xuya és un dels propers títols on Aliette de Bodard explora temes com les relacions familiars, la maternitat, la sororitat o l’exili en una ucronia llunyana on la cultura xinesa té l’hegemonia mundial des de fa segles.

Ens recomaneu un llibre?
A. Nostre? Us diria que el Fabulari, perquè és el lloc on el mite i la realitat és troben i on el jove i l'adult pot compartir lectura, però també ara us vull recomanar Mai no he entès el robots, de Mike Resnick que va morir aquest gener i que ens ha deixat en aquest recull, una lectura inestimable.
Sóc lectora des de molt petita, acèrrima de Terramar, cavall fort i tintins,  no sabeu el plaer lector, el plaer com objectes, el plaer bibliòfil que significa veure tots els llibres de Terramar en català!
M. En recomano dos, que a més és complementen entre ells, ja que els dos reflexionen sobre la llengua i el poder que tenen per construir un món nou. Un és Llengua materna, l’altre és Nosaltres.
J. How to suppress women’s writing, de Joanna Russ. Autora de ciència-ficció que en aquest assaig fa un repàs històric de les estratègies que s’han dut a terme per silenciar, invisibilitzar, ignorar, menysprear i fins i tot condemnar la literatura de moltes escriptores.

Isabel del Río, Març 2020